Aquest és el blog de l’Assemblea de Periodistes de Catalunya que, organitzada pel Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), se celebrarà el 7 de juny de 2008, en un lloc encara per determinar però que esperem confirmar ben aviat.
Aquest és un espai obert al conjunt dels professionals de la informació que, preocupats per la situació de la professió avui a Catalunya, vulguin participar en un debat obert per a partir d’un encertat diagnòstic de les causes de perquè estem així, aportin solucions de futur.
Participa en el blog i digues la teva.
Carles Guàrdia Moreno ha dit
SOBRE EL TEMA AMENAÇES AL DRET A LA INFORMACIÓ
– La absoluta manca de transparència de les administracions públiques
(totes). Manca una llei del dret a la informació que obligui les
administracions a donar les dades que tenen i que no són una propietat
privada sino que són patrImoni del contribuent. Els polítics i tècnics
no ténen el dret d’apropiar-se en exclusiva de la informació obtinguda
pels servidors públics i amb diners públics. Informació és poder i es
vol privar del poder del coneixement als ciutadans per acumular-lo
només les èlits político-tècniques. Ho podem plantejar, si mes no, a
Catalunya, potser com una proposta de llei al Parlament. A EE.UU tenen la FOIA (Freedom of information Act)
– El paper nefast dels gabinets de comunicació com a màquines
d’intoxicació i de taponament de fonts. Són periodistes la gent que hi
treballa o el contrari ?. Fan servir les mateixes tècniques però
amb objectius antagònics: no informen, desinformen. Hem de pertànyer a les mateixes organitzacions gremials (Col.legi, SPC…)? Per a mi, a
nivell professional que no personal, no són companys són els meus
“enemics” quotidians: els que em menteixen, m’amaguen coses, procuren posar entrebancs a la meva feina, em fan passar amb raons, etc. I, molts, a sobre, encara dónen lliçons de com has de fer la teva feina!
No intenten informar el públic (que és la essència del periodisme), sino servir a algú té interès en enredar o ocultar coses al públic. Alguns són molt poderosos i presionen els mitjans per matxacar els “companys” que els són incòmodes. Quants cops no hem parlat amb un gabinet de premsa per un tema i després veiem que han anat “per dalt” per mirar de fotre’t (que no facis la informació, o que la facis “amb compte”, etc.)
Com ja he dit, no és una crítica personal, sino un fet objectiu constatar que no som col.legues sino adversaris. Ho sé, perqué jo també hi he treballat en un gabinet de premsa d’una administració pública. Els advocats defensors i els fiscals també han fet la mateixa carrera, però està clar que ténen una funció social, una organització gremial i unes reivindicacions professionals diferents i fins i tot oposades.
Enric Bastardes ha dit
Comentant el què diu en Carles Guàdia estic d’acord en la seva primera part, però matisaría la segona. No es pot matar tot el que és gras. Als gabinets de comunicació hi ha gent de distinta procedència i funció. Hi ha càrrecs de confiança (o política o empresarial) i també gent que hi traballa facilitant informació. La frontera està entre els càrrecs de confiança, que exerceixen de polítics o de publicistes i per tant no fan periodisme i la resta. Per exemple molts periodistes faciliten dades d’accidents, assessinats o d’altres succesos desde oficines de comunicació de delegacions del Govern, i la seva tasca és la què en diuen periodisme de fonts. I en d’altres administracions també es busquen dades, es posen al servei de la informació. Sé que és una frontera estreta i que cal regular l’accès a les fonts de les administracions públiques, però cada vegada mes és també una sortida per a molts professionals. També aquests voldríen una regulació per senyir-se a una tasca professional i ética i poder-se negar a manipular o obstruir.
Quim Marquès ha dit
Podríem destriar entre aquells gabinets de premsa/comunicació que col·laboren, d’altres que no ho fan i els tercers que tracten d’intoxicar.
Potser caldria que des del SPC es treballés en un llistat sobre Qui és Qui a l’abast dels periodistes per a conèixer qui fa què. Deixo la ideia per si cala.