Periodisme a comarques i a mitjans locals
Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera. En el periodisme perifèric dels grans centres de treball i en les petites empreses de mitjans locals és on la precarietat laboral es manifesta amb una duresa més gran. Ser mileurista a comarques ja resulta un privilegi. Els corresponsals dels grans mitjans tampoc s’escapen de la regla general. A més segueixen les discriminacions per raó de sexe. La ràdio i la televisió privada i les productores no tenen una regulació laboral específica de referència.
Ramon Renedo ha dit,
6 Maig, 2008 @ 10:59 am
De fet, tenir un Conveni Col·lectiu Sectorial no és garantia de res com passa amb la premsa no diària. Però pot ser una eina eficaç a la llarga pels periodistes i tècnics a ràdio i televisió. ¿Quantes revistes i publicacions no apliquen, amaguen o directament incompleixen la llei laboral del sector?
I per cert, perquè la premsa comarcal i local és perifèrica? La de Barcelona és perifèrica en relació a Madrid o París o Lisboa?
Una salutació cordial.
Joan ha dit,
7 Maig, 2008 @ 9:38 pm
Tens raó, la paraula perifèric pot aixecar susceptibilitats. Posem que es volia dir “no central”, que Barcelona sí que figura que ho és (tot i que no geogràficament).
Efectivament, els convenis sectorials no són garantia de gran cosa, si és que hi ha bons convenis d’empresa. Però en l’àmbit audiovisual la carència de conveni de sector és un caldo de cultiu de gran precarietat, falta de garanties de representació sindical, i trencament de preus salarials en el mercat. I això afecta les grans radiotelevisions amb el fenomen de l’externalització.