Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera
L’any 1999, tres periodistes de Girona van elaborar un informe sobre la situació dels periodistes a les comarques gironines. Va ser un treball exhaustiu sobre la realitat en els diferents mitjans i sobre les condicions laborals que tenien llavors els professionals de la informació en aquell territori. Les conclusions, però, eren –i segueixen sent– fàcilment extrapolables. Alguns dels principals dèficits que s’hi reflectien eren:
¸ Els periodistes que estan en règim de col·laboradors porten una mitjana de sis anys treballant en situacions precàries. Es evident que amb tant de temps no es tracta de situacions eventuals, a l’espera de consolidar un lloc de treball. Sovint es tracta d’abusos consentits.
¸ Els col·laboradors se senten sense cap garantia laboral que els empari i volen una compensació econòmica.
¸ Els col·laboradors entenen que els caps de setmana els haurien de cobrar a part. Els diumenges acostumen a ser dies molt productius periodísticament (congressos de partits polítics, partits de futbol, festes populars…).
¸ Els corresponsals i fotògrafs tenen assignada una zona geogràfica però no sempre se’ls respecta aquesta competència..
¸ El sistema de cobrar a tant la peça no està ben resolt. A part de que es paguen preus ridículs, els imports que es paguen no tradueixen la feina i les despeses que hi ha al darrera per a la confecció d’aquella informació. Les peces no publicades no sempre es cobren. Tampoc no es té en compte que el periodista perd moltes hores, sovint infructuoses, fent gestions telefòniques o buscant notícies sense que el seu mitjà li gratifiqui aquesta tasca.
¸ Els preus de les cròniques no s’actualitzen.
¸ Els periodistes entenen que caldria un plus per la disponibilitat.
¸ Les vacances no estan pagades i no hi ha els avantatges i les garanties socials del personal fix.
¸ La sinistralitat laboral no està sempre coberta. Els fotògrafs sobretot es desplacen diàriament en vehicle i tenen un clar risc d’accident,
¸ Els fotògrafs i els càmeres han de fer importants inversions en material. També passa quelcom semblant a molts redactors que han de comprar-se ordinadors o telèfons mòbils o altres despeses que semblen insignificants com la compra diària d’altres diaris locals i que al final de mes sumen una quantitat important.
¸ El periodista que treballa a casa s’ha de fer càrrec de tot el cost de la seva infrastructura professional. A més del problema específic del telèfon, ha de pagar la llum i totes les altres despeses afegides que suposa treballar des de casa.
¸ La promoció dins l’empresa és limitada.
¸ Alguns periodistes no estan d’acord en fer de redactor i fotògraf al mateix temps.
¸ No sempre hi ha prou garanties de cobrament. Els retards en el pagament dels col·laboradors, sobretot en èpoques de crisi de determinats diaris, fa que el treballador hagi d’avançar els diners de quilometratge o per comprar el seu propi material.
¸ Els periodistes de carrer són majoritàriament joves.
¸ Hi ha empreses que paguen poc i demanen exclusivitat. Aleshores el periodista no té altra opció que signar amb pseudònim per poder fer més d’una feina i tenir el salari digne.
¸ Els col·laboradors treballen diàriament en una empresa igual que treballadors en nòmina.
¸ La feina no permet temps per a la formació i el reciclatge.
¸ A alguns corresponsals de ràdios de comarques no els paguem ni telèfon ni els quilòmetres. L’empresa considera que ja està inclòs en el preu de la crònica. Per la qual cosa, el valor de la peça és ridícul i vergonyós.
¸ Els fotògrafs reclamen els compliment dels drets d’autoria.
¸ Els corresponsals no poden controlar sempre el resultat final de les seves cròniques (títols, tractament, edició finalitzada …).
¸ Alguns treballadors asseguren viure en una tensió excessiva. La falta d’uns mínims salarials agreuja l’estrès propi que té la professió periodística.
És obvi que la situació, en gairebé deu anys, no ha canviat excessivament i, en alguns casos, fins i tot ha anat a pitjor. Quatre anys més tard, l’octubre de 2003, corresponsals de diferents punts i periodistes de mitjans de les Terres de l’Ebre es van reunir a Tortosa per debatre sobre les condicions en les quals desenvolupaven la seva feina. El debat es va tancar amb l’aprovació del Manifest de Tortosa: Els corresponsals també tenen drets. En aquest document s’afirma que “els corresponsals formen part dels treballadors de les empreses de comunicació i, per tant, exigim que els comitès d’empresa i els sindicats assumeixin aquesta realitat per poder negociar la contractació dels corresponsals, l’aplicació del dret de descans i vacances així com l’assumpció de la seguretat social per part de les empreses”. També s’hi diu “que la màxima disponibilitat que exigeixen les empreses de comunicació només pot ser regulada per un conveni i per l’estabilitat laboral mitjançant un contracte laboral”. Els deu punts del manifest són un conjunt de reivindicacions per millorar la situació del col·lectiu. Hi ha hagut alguns avenços però és molta la feina que encara queda per fer.
Els periodistes de comarques pateixen més que ningú les precarietats laboral i professional. En primer lloc perquè, amb algunes excepcions, les empreses són més febles i, per tant, amb menys capacitat de fer front a les crisis que de tant en tant es produeixen. Moltes vegades han nascut d’aventures empresarials mesquines, basades més en unes condicions laborals força precàries com a principal estratègia per garantir la viabilitat del projecte mediàtic abans que en un repte professional. Per això, les propostes de regulació que hi ha plantejades al sector han de tenir com a màxims beneficiaris els periodistes més allunyats de les seus centrals de les redaccions i els que treballen en aquestes petites empreses locals.
L’eclosió de la ràdio i la televisió no ha fet més que aprofundir en aquesta dinàmica perversa. Per una banda, ha estat capaç de generar un bon nombre de llocs de treball però amb unes condicions salarials i contractuals absolutament precàries. Petites emissores que tancaven amb la mateixa rapidesa que neixien, deixant deutes i atur al seu voltant. Les que resistien, ho feien amb projectes empresarialment poc consistents. De la precarietat laboral, a la professional només calia fer un pas. Amb el lloc de treball penjant d’un fil, qui és el que gosa plantejar criteris d’independència professional? Si aquest és el panorama a les empreses privades, a les públiques no és gaire millor. Les institucions locals tenien les ràdios i televisions com una extensió més del seu aparell propagandístic. Només calia l’escarxofa quan l’alcalde volia dir alguna cosa. Qui l’aguantés i com treballés és el de menys. L’externalització d’algunes àrees de producció encara ha comportat un pas més en la precarització d’aquests mitjans. En algunes empreses, a través de la negociació col·lectiva, s’han introduït mecanismes que garanteixin la subrogació dels periodistes quan es facin nous concursos per gestionar totalment o parcialment la producció de les emissores. Però això ara per ara només s’ha començat a fer en ràdios i televisions de ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Fruit d’aquest debat, l’SPC va elaborar per a les eleccions municipals el manifest Mitjans públics de titularitat muncipal, una aposta per la professionalitat i la qualitat, un decàleg que recollia les propostes de com des de les adminitracions locals havien de gestionar els mitjans que en depenien. Aquest document va tenir una segona versió el novembre del 2004, que és el que hi ha a la pàgina web del Sindicat. El primer punt plantejava la filosofia general: “Els mitjans de comunicació públic de caràcter local tenen els mateixos objectius que els que depenen d’altres administracions: oferir a la ciutadania una informació veraç, plural, independent i de qualitat. Els ajuntaments i entitats locals han de garantir el dret a la informació”.
A les conclusions de l’informe dels periodistes gironins s’afirma que “el periodista de comarques ha de ser un periodista com un altre (…) Si és un periodista a qui se li exigeix tant o més que a un altre, per què té uns drets diferents i un altre tractament social?”. Al Manifest de Tortosa, al punt 9, es fa una crida “a la reflexió dels corresponsals i periodistes a la peça perquè siguin conscients que han de ser els primers interessats a millorar les seves condicions laborals (…). En aquest sentit, difícilment es podrà exigir un compromís a comitès d’empresa i sindicats si no hi ha un interès dels mateixos corresponsals per col·laborar en la regulació del sector”.
L’Assemblea de Periodistes de Catalunya del 7 de juny ha de servir, doncs, per donar suport a aquestes reivindicacions que passen fonamentalment per la regulació de la figura del periodista a la peça, perquè els corresponsals entrin a formar part de les plantilles dels mitjans i a poder ser representants pels comitès d’empresa i de redacció corresponents. És imprescindible que les redaccions dels mitjans, tots, no només els locals, però, ara, fent especial esment en aquest sector, deixin de ser un niu de precarietat i frau a la legislació vigent. Per tant, és obligació dels representants dels treballadors, dels sindicats, impulsar alternatives en aquest àmbit, la principal de les quals és la Llei de Drets Laborals dels Periodistes que tingui com a un dels seus eixos fonamentals la regulació del periodista a la peça, altrament conegut com a col·laborador.
Quico Ràfols
