Document de treball presentat per a la mesa Propostes per a la dignificació de la tasca del periodista en una societat veritablement democràtica
L’objectiu bàsic de l’assemblea és, a parer meu, precisar les iniciatives i prioritats per tal de combatre la degradació paulatina de la dignitat de l’ofici d’informar. I això té dues cares inseparables i que s’autoalimenten. Per una banda, el desprestigi social dels periodistes i de les empreses de comunicació per una acumulació de males pràctiques que esquitxen al conjunt dels implicats. Per una altra, unes condicions laborals, contractuals i salarials degradades que incrementen les males pràctiques o posen dificultats per poder millorar-les.
En aquest cercle viciós la qualitat de la informació passa a un segon terme, les empreses volen omplir espais amb el mínim d’esforç i de cost per vendre productes on la informació ja no és fonamental. L’informador deixa de ser peça central del valor de capçaleres o programes o qualsevol altre producte damunt de tots els suports possibles.
Els objectius per redreçar la situació han de ser doncs simultàniament de doble direcció.
Combatre la degradació de les condicions de treball: sous, contractes, categories, horaris, vacances, suplències, pràctiques, etcètera, mitjançant la negociació col·lectiva d’empresa i sectorial. I alhora combatre per la millora dels continguts dels productes informatius, imposant les bones pràctiques deontològiques mitjançant la utilització adequada d’estatuts de redacció i de consells de redacció, on ja n’hi ha, o imposant la creació d’aquest instrument de participació professional on encara es presenten resistències per a la seva implantació. I utilitzar adequadament aquest instrument allà on s’ha aconseguit implantar.
Però els problemes no acaben aquí. Un munt de professionals, cada vegada més, no tenen ni tan sols un contracte susceptible de ser millorat. I és precís trobar una cobertura legal per a aquesta situació cada vegada mes extensa. És per això que estem impulsant una iniciativa legislativa que reguli la situació laboral dels col·laboradors i corresponsals que, per no confondre amb els free lance, que son els únics veritablement autònoms, hem convingut en denominar “periodistes a la peça” per ser aquesta la modalitat de cobrament.
El Ministeri de Treball ens indica que no fa falta aquesta nova modalitat contractual, tot i acceptar que la situació és greu, perquè considera que amb les modalitats existents (contractes a temps parcial, per obra i serveis, fixos discontinus) hi ha suficients models per tal que els periodistes a la peça trobin el seu acomodament. També afegeixen, els tècnics del Ministeri de Treball, que es tracta d’una situació de frau de llei i que per tant només cal denunciar aquesta irregularitat. Nosaltres sabem que no és així. Que els qui pateixen aquestes situacions no estan en condicions de denunciar perquè això comporta en els millors dels casos un reconeixement de relació laboral però alhora un acomiadament improcedent com a màxim. També sabem que els convenis col·lectius deixen fora del seu àmbit de negociació de manera sistemàtica els col·laboradors i corresponsals amb el que això suposa d’impediment per negociar les condicions d’aquest ampli sector de professionals. Lluitar per incorporar-los als convenis no es pot fer sense una consciència molt àmplia dins de les redaccions i una disposició a convertir-ho en una prioritat de la negociació. Poques vegades es dóna, malauradament, aquest grau de solidaritat. La reclamació que tot això s’imposi per llei, per aplicar-ho després a la negociació col·lectiva, resoldria en gran part els actuals impediments.
Però hi ha una altra manera indirecta de caminar a favor del reconeixement dels drets laborals dels “informadors a la peça”, que és que simplement s’identifiqui que aquesta modalitat de treball periodístic existeix i es visualitzi en un text legal. És per això que en el projecte de llei de l’Estatut del periodista professional (EPP) hem explicitat les diverses maneres d’exercir la professió i hem incorporat la dels col·laboradors i corresponsals de treball a la peça com a modalitat pròpia del periodisme. D’aquesta manera fem visibles aquells companys que avui estan sense contracte i en gran part amb treball en negre.
Però la funció de l’EPP, rebutjat en la passada legislatura i avui novament presentat a debat al Congrés dels Diputats, pretén ser molt més que aquest element tangencial. Pretén ser una regulació del dret a la informació i una explicitació dels drets i deures dels informadors en un intent de posar ordre a la present disbauxa i dignificar l’ofici d’informar. A l’EPP, per tant, hi ha els compromisos deontològics, l’accés a les fonts, els estatuts de redacció i els consells de redacció i fins hi tot una autoritat independent per atorgar credencials professionals als qui de debò treballen com a informadors i que pugui emetre dictàmens sobre denúncies de males pràctiques que efectuïn els ciutadans. Tot un compromís de la professió envers la societat que acabi amb la fal·làcia de que la millor llei de premsa és la que no existeix i que ens ha portat al desprestigi actual.
Així doncs tenim sobre la taula dos projectes legislatius. Un de laboral per reconèixer la relació contractual dels periodistes a la peça, i un altre, (aquest, una llei orgànica, perquè tracta de drets constitucionals) de regulació del dret a la informació i dels drets i deures dels professionals de la informació. Les dues cares de les que parlàvem en un principi per combatre alhora la degradació laboral i el desprestigi professional.
Però si aquestes dues iniciatives formen part dels grans objectius també cal recordar que en el dia a dia, i encara sense l’empara d’un marc legislatiu propici, tenim la responsabilitat de plantejar millores quotidianes en la mateixa direcció. La negociació col·lectiva és el seu marc idoni. Plantegem doncs quines haurien de ser les prioritats en aquest marc.
Per exemple: la regulació de les pràctiques estudiantils perquè no ocupin llocs de treball i siguin veritablement formatives com estableix la mateixa normativa que les ha imposat. Un altre exemple: la conciliació de la vida laboral i familiar, aplicant una legislació avui favorable. Lluitar pel reconeixement i la possible negociació dels col·lectius avui expulsats dels convenis: col·laboradors i corresponsals, obrint l’àmbit de la negociació col·lectiva. L’estímul de convenis sectorials encara inexistents com és el de la televisió privada o els dels mitjans digitals. L’estímul de millora dels convenis sectorials de premsa diària i premsa no diària avui molt degradants. I així quantes iniciatives concretes vulgueu prioritzar a travers del debat col·lectiu de la professió.
I una darrera reflexió. Ens cal una organització forta dels periodistes perquè aquestes iniciatives siguin imparables. Només un alt grau de solidaritat ens retornarà el prestigi perdut.
Enric Bastardes
