Blog de l’Assemblea de Periodistes

Conclusions aprovades pels assistents a l’Assemblea de Periodistes de Catalunya, celebrada el 7 de juny de 2008 a Barcelona, al centre cívic del Parc – Sandaru.

Després de constatar la greu precarietat laboral i professional que pateix el sector, l’assemblea ha prés els acords següents:
1.- Que les tarifes mínimes per als col·laboradors de premsa elaborades pel Col·legi de Periodistes siguin un requisit necessari per als ajuts econòmics del Govern i la publicitat institucional que s’atorga a molts mitjans.
2.- Que s’apliqui la Llei de Comunicació Audiovisual en els mitjans de radio i televisió locals, i que s’asseguri en ells el compliment del codi deontològic de la professió.
3.- Que es generalitzin els estatuts de redacció i els comitès professionals al conjunt dels mitjans, i que els ja existents intensifiquin la vigilància del compliment del codi deontològic.
4.- Que els comitès d’empresa ampliïn l’àmbit de negociació col·lectiva i assumeixin la defensa dels corresponsals en precari i dels periodistes a la peça. I també que hi incloguin la llei d’igualtat entre homes i dones.
5.- Que les administracions locals impulsin i emparin la formació de comitès professionals dels periodistes dels seus mitjans de comunicació (televisió, ràdio, Internet i butlletins municipals), i que aquests s’estenguin als mitjans locals privats.
6.- Que s’impulsi des dels sindicats i l’empresariat del sector un conveni de la ràdio i les televisions locals.
7.- Que la professió s’aproximi i dialogui amb la societat civil de cara a garantir el dret constitucional a la informació.
8.- Que les diverses organitzacions de periodistes, professionals i sindicals, promoguin una acció conjunta de tots els professionals durant la Jornada europea contra la precarietat que es farà el pròxim mes de novembre.
9.- Que els parlamentaris catalans abordin ja el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, que preveu l’obligació del Govern de vetllar per garantir a la ciutadania el dret a una informació veraç, plural i contrastada.
10.- Que les facultats i escoles de periodisme de Catalunya, públiques i privades, regulin l’ús, i eliminin l’abús, en les pràctiques dels estudiants a les empreses, establint convenis pactats amb aquestes i amb les organitzacions de periodistes i els representants dels treballadors.

Barcelona, 7 de juny de 2007

Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

Al poc temps de produir-se un canvi d’alcaldia en un municipi mitjà de l’àrea metropolitana, el nou cap de premsa em va convidar a dinar. Per conèixe’ns i per xerrar una mica de tot. En un moment donat, la conversa va derivar cap a la conveniència que jo deixés de parar tanta atenció al que deia un partit de l’oposició, que em servia de tant en tant per treure temes que a mi em semblaven interessants i per tant publicables. Un dels arguments que em va donar per mirar de convèncer-me que aquell partit en qüestió m’estava utilitzant era que els meus articles -com els que es publicaven en altres mitjans, cal dir-, sortien ressenyats al seu butlletí mensual. En un moment donat, i de forma totalment inconscient, jo li vaig preguntar que «quan treballava com a periodista» on ho havia fet. Es va ofendre. «Ei, que jo encara sóc periodista!», em va dir. Tant el meu lapsus com la seva resposta em van fer pensar. Per a mi, aquella xerrada no era amb un periodista. No dubto de la seva formació ni de la seva experiència al món de la comunicació, però en aquell moment, per a mi, estava exercint un paper completament diferent al de periodista. Estava al servei d’un alcalde i d’un equip de govern d’un partit polític determinat. Aquell govern d’aquell partit polític no tenia ganes de veure’s constantment qüestionat per un partit opositor i que les seves crítiques trobessin ressò a la premsa. I en aquesta situació, el paper d’un cap de premsa és en molts casos mirar de desarticular la imatge negativa del govern per al que treballa.

Aquest cas no és, certament, aïllat. Els periodistes que ens dediquem a la premsa local i que hem de treballar a diari amb els ajuntaments ens trobem amb l’ambivalent figura del cap de premsa i del gabinet de comunicació que dirigeix. Ambivalent perquè l’existència dels gabinets de comunicació ens aporta molta comoditat a l’hora de treballar però sovint representa una mena de mur infranquejable per poder aconseguir informació. Jo sóc d’aquella generació que va començar a treballar amb internet, amb el correu electrònic i amb els gabinets de comunicació. Avui dia resulta pràcticament impossible trucar a un tècnic d’un ajuntament perquè t’expliqui un projecte o et doni una informació sense sentir allò de «primer has de parlar amb premsa». Evidentment, el gabinet de premsa és un instrument del govern en qüestió, i per tant suposo que compleixen ordres superiors. Però em sorprèn quan truco a segons quins ajuntaments i demano parlar amb l’alcalde/alcaldessa de torn perquè em valori un tema determinat i el/la cap de premsa en qüestió contesta: «l’alcalde [o alcaldessa] no opinarà sobre aquest tema». Podem parlar d’un tema d’actualitat polèmic, amb la qual cosa la negativa a parlar pot ser previsible, però no sempre és així. Llavors, una de dues: o el/la cap de premsa sap que l’alcalde/alcaldessa en qüestió no vol parlar mai amb els mitjans de comunicació i per tant ni es molesta en consultar-ho, o directament decideix que el seu alcalde/alcaldessa no parlarà. M’he trobat amb la situació paradoxal d’haver aconseguit el telèfon personal d’un alcalde i després d’haver fet la gestió corresponent amb la cap de premsa, i després d’haver rebut la previsible negativa, d’haver trucat al cap del govern en qüestió, que m’ha contestat a la meva demanda després d’assegurar que no sabia que volia parlar amb ell. Excès de zel de la cap de premsa en qüestió o una mentida de l’alcalde per no quedar malament? També es dóna la situació paradoxal de, en un acte, amb diverses personalitats presents, tenir la cap de premsa en qüestió xiuxejant als periodistes «pregunteu-li alguna cosa al meu alcalde» per fer-lo lluir i després posar mil traves quan es vol parlar amb ell d’un tema incòmode.

Evidentment, no tots els gabinets de comunicació són iguals. N’hi han de molt eficients, que si et poden donar la informació requerida ho fan amb celeritat, i si no poden fer-ho pel motiu que sigui t’ho comuniquen. I que no exerceixen aquesta pressió sobre el/la periodista, si més no aparent, per influir en el romb de la notícia. Amb aquest petit article vull només reflexionar, ja que no tinc les respostes -al cap i la fi mai he treballat a l’altre cantó- sobre el paper ambigu que juguen en el món de la comunicació els caps de premsa vinculats als governs municipals. I fins a quin punt adopten més un paper de comissari polític que no pas de gestor de la comunicació. Recordem que, al cap i a la fi, quan hi ha un canvi no només de partit polític governant sinó simplement d’alcalde o alcaldesses, una de les coses que acostumen a canviar primer és el/la cap de premsa d’aquell ajuntament.

Rosa Bravo, de la secció de Local d’El Punt