Conclusions de l’Assemblea de Periodistes de Catalunya

Conclusions aprovades pels assistents a l’Assemblea de Periodistes de Catalunya, celebrada el 7 de juny de 2008 a Barcelona, al centre cívic del Parc – Sandaru.

Després de constatar la greu precarietat laboral i professional que pateix el sector, l’assemblea ha prés els acords següents:
1.- Que les tarifes mínimes per als col·laboradors de premsa elaborades pel Col·legi de Periodistes siguin un requisit necessari per als ajuts econòmics del Govern i la publicitat institucional que s’atorga a molts mitjans.
2.- Que s’apliqui la Llei de Comunicació Audiovisual en els mitjans de radio i televisió locals, i que s’asseguri en ells el compliment del codi deontològic de la professió.
3.- Que es generalitzin els estatuts de redacció i els comitès professionals al conjunt dels mitjans, i que els ja existents intensifiquin la vigilància del compliment del codi deontològic.
4.- Que els comitès d’empresa ampliïn l’àmbit de negociació col·lectiva i assumeixin la defensa dels corresponsals en precari i dels periodistes a la peça. I també que hi incloguin la llei d’igualtat entre homes i dones.
5.- Que les administracions locals impulsin i emparin la formació de comitès professionals dels periodistes dels seus mitjans de comunicació (televisió, ràdio, Internet i butlletins municipals), i que aquests s’estenguin als mitjans locals privats.
6.- Que s’impulsi des dels sindicats i l’empresariat del sector un conveni de la ràdio i les televisions locals.
7.- Que la professió s’aproximi i dialogui amb la societat civil de cara a garantir el dret constitucional a la informació.
8.- Que les diverses organitzacions de periodistes, professionals i sindicals, promoguin una acció conjunta de tots els professionals durant la Jornada europea contra la precarietat que es farà el pròxim mes de novembre.
9.- Que els parlamentaris catalans abordin ja el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, que preveu l’obligació del Govern de vetllar per garantir a la ciutadania el dret a una informació veraç, plural i contrastada.
10.- Que les facultats i escoles de periodisme de Catalunya, públiques i privades, regulin l’ús, i eliminin l’abús, en les pràctiques dels estudiants a les empreses, establint convenis pactats amb aquestes i amb les organitzacions de periodistes i els representants dels treballadors.

Barcelona, 7 de juny de 2007

Feu un comentari

Periodistes o comissaris polítics?

Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

Al poc temps de produir-se un canvi d’alcaldia en un municipi mitjà de l’àrea metropolitana, el nou cap de premsa em va convidar a dinar. Per conèixe’ns i per xerrar una mica de tot. En un moment donat, la conversa va derivar cap a la conveniència que jo deixés de parar tanta atenció al que deia un partit de l’oposició, que em servia de tant en tant per treure temes que a mi em semblaven interessants i per tant publicables. Un dels arguments que em va donar per mirar de convèncer-me que aquell partit en qüestió m’estava utilitzant era que els meus articles -com els que es publicaven en altres mitjans, cal dir-, sortien ressenyats al seu butlletí mensual. En un moment donat, i de forma totalment inconscient, jo li vaig preguntar que «quan treballava com a periodista» on ho havia fet. Es va ofendre. «Ei, que jo encara sóc periodista!», em va dir. Tant el meu lapsus com la seva resposta em van fer pensar. Per a mi, aquella xerrada no era amb un periodista. No dubto de la seva formació ni de la seva experiència al món de la comunicació, però en aquell moment, per a mi, estava exercint un paper completament diferent al de periodista. Estava al servei d’un alcalde i d’un equip de govern d’un partit polític determinat. Aquell govern d’aquell partit polític no tenia ganes de veure’s constantment qüestionat per un partit opositor i que les seves crítiques trobessin ressò a la premsa. I en aquesta situació, el paper d’un cap de premsa és en molts casos mirar de desarticular la imatge negativa del govern per al que treballa.

Aquest cas no és, certament, aïllat. Els periodistes que ens dediquem a la premsa local i que hem de treballar a diari amb els ajuntaments ens trobem amb l’ambivalent figura del cap de premsa i del gabinet de comunicació que dirigeix. Ambivalent perquè l’existència dels gabinets de comunicació ens aporta molta comoditat a l’hora de treballar però sovint representa una mena de mur infranquejable per poder aconseguir informació. Jo sóc d’aquella generació que va començar a treballar amb internet, amb el correu electrònic i amb els gabinets de comunicació. Avui dia resulta pràcticament impossible trucar a un tècnic d’un ajuntament perquè t’expliqui un projecte o et doni una informació sense sentir allò de «primer has de parlar amb premsa». Evidentment, el gabinet de premsa és un instrument del govern en qüestió, i per tant suposo que compleixen ordres superiors. Però em sorprèn quan truco a segons quins ajuntaments i demano parlar amb l’alcalde/alcaldessa de torn perquè em valori un tema determinat i el/la cap de premsa en qüestió contesta: «l’alcalde [o alcaldessa] no opinarà sobre aquest tema». Podem parlar d’un tema d’actualitat polèmic, amb la qual cosa la negativa a parlar pot ser previsible, però no sempre és així. Llavors, una de dues: o el/la cap de premsa sap que l’alcalde/alcaldessa en qüestió no vol parlar mai amb els mitjans de comunicació i per tant ni es molesta en consultar-ho, o directament decideix que el seu alcalde/alcaldessa no parlarà. M’he trobat amb la situació paradoxal d’haver aconseguit el telèfon personal d’un alcalde i després d’haver fet la gestió corresponent amb la cap de premsa, i després d’haver rebut la previsible negativa, d’haver trucat al cap del govern en qüestió, que m’ha contestat a la meva demanda després d’assegurar que no sabia que volia parlar amb ell. Excès de zel de la cap de premsa en qüestió o una mentida de l’alcalde per no quedar malament? També es dóna la situació paradoxal de, en un acte, amb diverses personalitats presents, tenir la cap de premsa en qüestió xiuxejant als periodistes «pregunteu-li alguna cosa al meu alcalde» per fer-lo lluir i després posar mil traves quan es vol parlar amb ell d’un tema incòmode.

Evidentment, no tots els gabinets de comunicació són iguals. N’hi han de molt eficients, que si et poden donar la informació requerida ho fan amb celeritat, i si no poden fer-ho pel motiu que sigui t’ho comuniquen. I que no exerceixen aquesta pressió sobre el/la periodista, si més no aparent, per influir en el romb de la notícia. Amb aquest petit article vull només reflexionar, ja que no tinc les respostes -al cap i la fi mai he treballat a l’altre cantó- sobre el paper ambigu que juguen en el món de la comunicació els caps de premsa vinculats als governs municipals. I fins a quin punt adopten més un paper de comissari polític que no pas de gestor de la comunicació. Recordem que, al cap i a la fi, quan hi ha un canvi no només de partit polític governant sinó simplement d’alcalde o alcaldesses, una de les coses que acostumen a canviar primer és el/la cap de premsa d’aquell ajuntament.

Rosa Bravo, de la secció de Local d’El Punt

Feu un comentari

Amenaces al dret a la informació. desregulació i precarització a les empreses de comunicació

Resum del document de treball elaborat per a la mesa 1 de l’Assemblea de Periodistes de Catalunya, del 7 de juny: Amenaces al dret a la informació. Desregulació i precarització a les empreses de comunicació. La versió íntegra es pot consultar a la pàgina web del Sindicat, a l’apartat de documents: http://sindicat.org/spc/docum/pafiledb.php?ln=ct&action=file&id=332

1. Els fonaments
Fa ja 15 anys l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va entendre que la informació constitueix un dret fonamental reconegut com a tal pel Conveni europeu dels drets humans i les Constitucions democràtiques, el subjecte de les quals o titular és la ciutadania, a qui correspon el dret d’exigir que la informació que es dóna des del periodisme es realitzi amb veracitat en les notícies i honestedat en les opinions sense ingerències exteriors, tant dels poders públics com dels sectors privats

Aquesta consideració dóna fonament a l’articulat del Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va ser aprovat per unanimitat dels diputats comunitaris l’1 de juliol de 1993 i recomanada la seva aplicació a tots els Estats membre. Aquest document, al qual va reafirmar la seva adhesió el Govern espanyol, encara que no sigui vinculant la seva aplicació, recull fórmules que els eurodiputats han entès necessàries per garantir el dret a la informació de la ciutadania en els països democràtics. En diversos dels seus apartats assenyala que som els periodistes els responsables de vetllar per aquest dret i que la pluralitat de mitjans ha de reflectir-se en la pluralitat d’idees a l’interior de les redaccions:

2.- Independència professional
La independència dels periodistes constitueix l’eix sobre el qual descansa la possibilitat de la pluralitat informativa, una vegada hem comprovat el fracàs de la pluralitat de mitjans com a garantia d’aquest dret fonamental. Contra aquesta independència coincideixen en un dens entramat tant les precàries condicions laborals com les professionals que es pateixen a Espanya. Un entramat que confirma una vegada més que les solucions a ambdues situacions de precarietat han d’atacar-se necessàriament de forma conjunta si es pretén fer real el dret a la informació de la ciutadania.

La falta d’independència dels periodistes i les escasses possibilitats de reflectir els seus criteris professionals en la qualitat intrínseca de la informació, tant com la possibilitat d’aplicar els principis ètics de la professió en la seva elaboració, s’han aguditzat en els últims anys amb l’aplicació repetida i sostinguda del recurs de l’externalització dels serveis informatius en diferents mitjans audiovisuals.
Això s’ha fet més evident i resulta menys justificable en els mitjans públics de recent creació en autonomies com Balears, Aragó i alguna altra, on s’han muntat aquests mitjans sobre escanyolides estructures empresarials que abandonen a agents externs el cor de la seva existència. L’argument per justificar aquesta estructura és la prevenció existent davant algunes experiències anteriors de gran endeutament i la suposada intenció que aquests nous projectes tinguin una viabilitat racional. No obstant això, no és menys irracional pretendre avançar en el projecte d’un mitjà audiovisual d’un govern autonòmic amb el mateix perfil d’aventurerisme empresarial que mostren algunes emissores privades locals.

3.- Precarietat laboral
Tot i això, si disposèssim d’una regulació de la professió que ens oferís aquestes eines tan importants, seria molt dubtosa l’eficàcia de la seva aplicació si no comptem també amb una regulació laboral que modifiqui de manera substancial l’estat de precarietat laboral als mitjans espanyols. Una franja important dels nostres informadors no tenen cap tipus de contracte que els vinculi laboralment a l’empresa. Uns altres estan contractats per obra o per termes que faciliten el seu fàcil acomiadament davant la menor dissidència amb les ordres de l’empresa.
Segons s’apunta a l’informe La naturalesa canviant del treball: una enquesta global i un cas sobre el treball atípic en la indústria dels mitjans, elaborat per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) per a l’Organització Internacional del Treball (OIT), el mercat laboral dels mitjans de comunicació i la naturalesa de les ocupacions es troba en plena involució. L’ocupació és cada vegada “més precària, menys segura i de més intensitat”.

Contractació salvatge
Un estudi de l’European Industrial Relations Observatory (EIRO) defineix com a treballadors econòmicament dependents; “aquells treballadors que no responen a la definició tradicional d’empleat ” i que mantenen una relació atípica amb l’empresa per manca d’un contracte estàndard d’ocupació, però que compten amb aquesta empresa com única font de renda.

Segons el mateix estudi, la situació d’aquests treballadors és la següent:
“Formalment són autònoms, i solen tenir un contracte mercantil o per obra amb l’empresa en qüestió; no obstant això, la seva renda depèn d’un sol empleador, i poden arribar a treballar en la seu de l’empresa i desenvolupar tasques similars a la dels altres treballadors, o que anteriorment cobrien col·laboradors. Això els converteix en falsos autònoms ja que legalment són treballadors dependents amb caràcter general del seu treball i les empreses oculten aquesta relació laboral en flagrant vulneració de la Llei.” Aquesta situació afecta també els periodistes a la peça (abans coneguts com a col·laboradors i confosos amb els tradicionals free-lance), que poden no ser econòmicament dependents d’un sol mitjà, però que també es veuen sotmesos a unes regles de joc precaritzades i exposats a la indefensió de la inseguretat laboral.

Tres marcs per a una mateixa situació
A Europa hi ha tres marcs per enquadrar la situació laboral dels professionals de la informació que treballen a la peça.

Ocupació dependent
El col·laborador assumeix una subordinació especial a l’empresa, com és el cas dels pigistes francesos. Aquest règim ofereix proteccions per malaltia, maternitat, accidents laborals, atur, jubilació, acomiadament (inclosa la liquidació), formació, presència en els convenis col·lectius d’empresa i sector, i representació sindical.

Règims intermedis
En aquests sistemes l’empresari manté una relació laboral amb el periodista a la peça de menor intensitat que la que té amb els seus periodistes ocupats en l’estructura formal de l’empresa. Són els casos, principalment, d’Alemanya i Itàlia.

Falsos autònoms o desregulats
És la situació en la qual es troben els periodistes a la peça a Espanya, en completa desregulació. Els periodistes a la peça són considerats com “empresaris” o “emprenedors”; falsos autònoms en clar frau de llei.

Dependents però no autònoms
Un risc que s’està obrint davant nosaltres és el què estan generant els empresaris i alguns legisladors que s’oposen a una llei de regulació laboral dels periodistes a la peça. Els uns i els altres pretenen emmarcar a aquests treballadors en el marc de la projectada nova llei per a treballadors autònoms sota el supòsit d’autònoms “econòmicament dependents”. En el cas de les empreses l’opció que pretenen és clarament avantatjosa per a ells: tindran treballadors en gairebé total dependència sense haver de satisfer aportacions a la Seguretat Social.
Aplicar el supòsit d’autònoms “dependents” a aquests periodistes suposaria legalitzar el seu exili de les redaccions, la seva incapacitat per integrar els comitès professionals, la seva indefensió en no entrar en els convenis del sector, la impossibilitat de ser representats per les organitzacions sindicals i la seva incapacitat per representar els seus companys. En suma l’oficialització de la seva precarietat actual.
Per substentar aquest despropòsit, uns per ignorància i altres amb premeditació i traïdoria, segueixen utilitzant el terme free lance com un genèric que pretenen que sigui vàlid per a tot aquell que no té el contracte laboral preceptiu. Que quedi ben clar que el periodista free lance treballa per compte propi, sense intervenir-hi cap encàrrec de l’empresa, i ofereix el material produït a la millor opció de compra. La situació d’autònom “dependent” els pot ser una opció correcta, però no ho és per a la resta.

On és la diferència
Els abans anomenats col·laboradors i ara, més correctament, periodistes a la peça realitzen les seves funcions complint amb més d’un dels requisits necessaris per establir una relació laboral.
– El periodista a la peça produex per encàrrec exprés del mitjà i habitualment elabora un material prèviament convingut amb l’empresa tant en el seu contingut, com en la seva forma i en la seva extensió, seguint les directives de la direcció de l’empresa.
– Aquest material sol estar previst en el sumari o la programació del mitjà i el tractament de la informació que és exigit per l’empresa fa difícil la seva publicació o emissió per un altre mitjà.
– Moltes vegades aquests periodistes compleixen el seu treball al costat de treballadors de la plantilla de l’empresa o a altres periodistes a la peça que la mateixa empresa els assigna per completar l’equip de producció.
– Molts periodistes a la peça tenen al seu càrrec seccions específiques o cobreixen de manera habitual o permanent un determinat tipus de tasca o informació, sobretot en la premsa no diària i en els mitjans audiovisuals.
– Moltes vegades perceben un pagament fix mensual de forma independent a la quantitat o característiques dels treballs que realitza.

Estudiants en pràctiques
La utilització de les pràctiques d’estudiants de periodisme en llocs estructurals de les empreses s’ha convertit en un mètode quotidià dels mitjans per reduir els seus costos i disposar de mà d’obra regalada. Aquest abús dels mal anomenats becaris s’ha sistematitzat i s’ha convertit en moneda corrent a la majoria dels mitjans.
No només es tracta d’una explotació laboral que poc aporta a la formació dels futurs professionals, també és un mètode pervers per a posar en mans de les empreses persones vulnerables que poc poden fer per a oposar-se als criteris arbitraris que els poden imposar en el tractament de la informació.

4.- Concentració de mitjans
Des de la redacció de l’Informe McBride, fa 25 anys, que advertia dels greus perills de l’abandonament de la seva responsabilitat informativa per part dels mitjans de comunicació, la situació s’ha anat agreujant de tal manera, sobretot a Espanya, que ja s’observa la vulneració de les normes i dels principis ètics del periodisme com un estat de normalitat dels mitjans espanyols. Sota el subterfugi de la llibertat de premsa, les empreses han insistit en la tendència a difondre informacions que responen als seus interessos empresarials o polítics. Així, molts mitjans s’han guanyat la falta de confiança del públic que veu com la ciutadania plural no disposa d’espai en els mitjans i que el debat públic i la participació ciutadana n’està cada dia més absent.
Tots els analistes coincideixen a afirmar que els mitjans de comunicació viuen un procés de concentració i al mateix temps de globalització. Aquest fet pot facilitar que més persones en més llocs del món estiguin més i millor informades, però això també suposa una amenaça per a la pluralitat, la diversitat i la veracitat dels missatges; ja que s’imposen amb la força del vent patrons que atempten contra la diversitat cultural. Davant aquest perill la independència i responsabilitat dels mitjans de comunicació hauria de ser una prioritat fonamental però, per contra, les empreses es mostren cada dia més amatents a mercadejar amb el seu poder i menys amatents a exposar les rendes del seu accionariat en la defensa de la llibertat i els drets humans.

Veracitat sota mínims
Diversos fets de domini públic en els últims anys han situat la credibilitat de la informació en un dels seus moments més baixos a causa de la manipulació política i empresarial a la qual han cedit.
L’aprovació de la Llei Patriot després dels atemptats de l’11-S ha portat a la manipulació de la major part del flux informatiu als Estats Units. Sis grans grups multimèdia controlen la majoria dels mitjans d’aquest país i els perills d’aquests monopolis són a la vista. Una enquesta realitzada entre els telespectadors de la cadena Fox, la de més audiència als EUA, va revelar a principis del 2006 que gairebé el 70% dels telespectadors dels seus noticiaris creien que la invasió de l’Iraq havia estat autoritzada per l’ONU i que realment s’havien trobat armes de destrucció massiva. A l’Itàlia de Silvio Berlusconi i a l’Espanya de José María Aznar també es van viure episodis similars. Al marge d’aquests casos notables, en el nostre entorn quotidià és fàcil comprovar com, les suposades pugnes ideològiques i les pugnes empresarials, serveixen per alimentar realitats fictícies que poc o res tenen a veure amb la real existència de la ciutadania i que, en molts casos, juguen de manera irresponsable amb les passions de les persones.

5. Periodista multiús
“El mitjà que busca el periodista polivalent és el mitjà ruïnós. En qualsevol professió, quan es busca a “un noi/a per a tot” és perquè no interessa massa que el treball estigui ben fet, només interessa que el treball es faci i que el mitjà surti cada dia al carrer. Els usuaris dels mitjans poden prescindir perfectament d’aquest treball de baixa qualitat que necessàriament oferirà el periodista polivalent”. Així es manifestava en 1998 la catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra, Montserrat Quesada Pérez.

La informació no importa
La polivalència del periodista va de bracet amb la convergència operada en els mitjans i que ha estat possible pels desenvolupaments tecnològics digitals que van ser ràpidament aprofitats pels grups multimèdia ja existents i els que s’han anat creant. La realitat és que darrere la polivalència com estratègia en la cobertura i producció de notícies, no hi ha un criteri empresarial de millorar el servei ni la informació, sinó simples polítiques de reducció de despeses per poder plantar cara als descensos en les vendes dels seus productes editorials o a la menor contractació publicitària. Tots dos dèficit són sempre atribuïts a les fluctuacions del mercat, però gran part d’ells també podrien atribuir-se a equivocades estratègies empresarials tals com el llançament de productes en condicions aventurades.

Periodisme en línia
Estem davant d’un nou suport informatiu que, sens dubtes, està ja instal·lat en l’arc mediàtic espanyol i que des de 2001 ha incrementat el seu públic habitual en un 120%, arribant a uns 4,7 milions d’usuaris, i que, en l’últim any, ha incrementat els seus ingressos per publicitat en el 25%. No obstant això, el periodisme digital és encara un espai mediàtic econòmicament incipient i en el qual la polivalència s’ha instal·lat de forma ferotge. Els seus baixos costos de producció no han estat aprofitats per les empreses per invertir en la investigació de les possibilitats encara inexplorades del nou suport, ni per dotar els seus informadors d’eines i capacitat per generar bons productes informatius diferenciats dels ja existents.

6.- Drets d’autoria
Un últim punt, no directament vinculat a la qualitat de la informació però sí a la prepotència anorreadora que mostren en els últims temps les empreses de mitjans, és la situació dels drets dels periodistes sobre la propietat dels seus treballs. Drets que han estat defensats de forma més contundent i continuada pels periodistes gràfics que pels redactors i que, malgrat les denúncies i advertiments de la FIP, no motiven especial atenció dels periodistes. En alguns mitjans s’han arribat a acords d’autorització per a la publicació dels treballs dels periodistes en d’altres mitjans del mateix grup mitjançant una compensació fixa i, fins i tot s’han acordat termes per a la seva venda a tercers. No obstant això, aquestes compensacions no s’han fixat d’acord amb els criteris de cap estudi seriós i, molts experts opinen que estem venent els nostres drets d’autoria a preus de rebaixes. Tot i això, són moltes les empreses que pressionen els seus treballadors per a la cessió gratuïta d’aquests drets i, fins i tot, exigeixen als seus periodistes a la peça i als free lance la signatura de documents de cessió que, en la majoria dels casos, vulneren l’LPI.

En el nostre entorn
A més de les iniciatives legislatives que es puguin impulsar a nivell de l’Estat; també en l’àmbit català, el Govern i els diputats tenen l’obligació de garantir a la ciutadania catalana el dret a la informació. Així ho assenyala l’Article 52 de l’Estatut d’Autonomia que obliga el nostre Govern a actuar per fer efectiva aquesta garantia a rebre informació de qualitat mitjançant la necessària regulació. És cert que exercir aquest deure obligarà el legislador a un tractament exquisit de la matèria per no vulnerar altres drets tan importants com la llibertat d’expressió o la d’informar. No obstant això, aquesta necessària cura i les seves dificultats no poden ser excusa per a no complir amb l’obligació de dictar normes que serveixin de garantia d’aquest dret de la ciutadania.

Dardo Gómez

Comments (1)

Una guia per a les necessàries conclusions

Document de treball presentat per a la mesa Propostes per a la dignificació de la tasca del periodista en una societat veritablement democràtica

L’objectiu bàsic de l’assemblea és, a parer meu, precisar les iniciatives i prioritats per tal de combatre la degradació paulatina de la dignitat de l’ofici d’informar. I això té dues cares inseparables i que s’autoalimenten. Per una banda, el desprestigi social dels periodistes i de les empreses de comunicació per una acumulació de males pràctiques que esquitxen al conjunt dels implicats. Per una altra, unes condicions laborals, contractuals i salarials degradades que incrementen les males pràctiques o posen dificultats per poder millorar-les.

En aquest cercle viciós la qualitat de la informació passa a un segon terme, les empreses volen omplir espais amb el mínim d’esforç i de cost per vendre productes on la informació ja no és fonamental. L’informador deixa de ser peça central del valor de capçaleres o programes o qualsevol altre producte damunt de tots els suports possibles.

Els objectius per redreçar la situació han de ser doncs simultàniament de doble direcció.
Combatre la degradació de les condicions de treball: sous, contractes, categories, horaris, vacances, suplències, pràctiques, etcètera, mitjançant la negociació col·lectiva d’empresa i sectorial. I alhora combatre per la millora dels continguts dels productes informatius, imposant les bones pràctiques deontològiques mitjançant la utilització adequada d’estatuts de redacció i de consells de redacció, on ja n’hi ha, o imposant la creació d’aquest instrument de participació professional on encara es presenten resistències per a la seva implantació. I utilitzar adequadament aquest instrument allà on s’ha aconseguit implantar.

Però els problemes no acaben aquí. Un munt de professionals, cada vegada més, no tenen ni tan sols un contracte susceptible de ser millorat. I és precís trobar una cobertura legal per a aquesta situació cada vegada mes extensa. És per això que estem impulsant una iniciativa legislativa que reguli la situació laboral dels col·laboradors i corresponsals que, per no confondre amb els free lance, que son els únics veritablement autònoms, hem convingut en denominar “periodistes a la peça” per ser aquesta la modalitat de cobrament.

El Ministeri de Treball ens indica que no fa falta aquesta nova modalitat contractual, tot i acceptar que la situació és greu, perquè considera que amb les modalitats existents (contractes a temps parcial, per obra i serveis, fixos discontinus) hi ha suficients models per tal que els periodistes a la peça trobin el seu acomodament. També afegeixen, els tècnics del Ministeri de Treball, que es tracta d’una situació de frau de llei i que per tant només cal denunciar aquesta irregularitat. Nosaltres sabem que no és així. Que els qui pateixen aquestes situacions no estan en condicions de denunciar perquè això comporta en els millors dels casos un reconeixement de relació laboral però alhora un acomiadament improcedent com a màxim. També sabem que els convenis col·lectius deixen fora del seu àmbit de negociació de manera sistemàtica els col·laboradors i corresponsals amb el que això suposa d’impediment per negociar les condicions d’aquest ampli sector de professionals. Lluitar per incorporar-los als convenis no es pot fer sense una consciència molt àmplia dins de les redaccions i una disposició a convertir-ho en una prioritat de la negociació. Poques vegades es dóna, malauradament, aquest grau de solidaritat. La reclamació que tot això s’imposi per llei, per aplicar-ho després a la negociació col·lectiva, resoldria en gran part els actuals impediments.

Però hi ha una altra manera indirecta de caminar a favor del reconeixement dels drets laborals dels “informadors a la peça”, que és que simplement s’identifiqui que aquesta modalitat de treball periodístic existeix i es visualitzi en un text legal. És per això que en el projecte de llei de l’Estatut del periodista professional (EPP) hem explicitat les diverses maneres d’exercir la professió i hem incorporat la dels col·laboradors i corresponsals de treball a la peça com a modalitat pròpia del periodisme. D’aquesta manera fem visibles aquells companys que avui estan sense contracte i en gran part amb treball en negre.

Però la funció de l’EPP, rebutjat en la passada legislatura i avui novament presentat a debat al Congrés dels Diputats, pretén ser molt més que aquest element tangencial. Pretén ser una regulació del dret a la informació i una explicitació dels drets i deures dels informadors en un intent de posar ordre a la present disbauxa i dignificar l’ofici d’informar. A l’EPP, per tant, hi ha els compromisos deontològics, l’accés a les fonts, els estatuts de redacció i els consells de redacció i fins hi tot una autoritat independent per atorgar credencials professionals als qui de debò treballen com a informadors i que pugui emetre dictàmens sobre denúncies de males pràctiques que efectuïn els ciutadans. Tot un compromís de la professió envers la societat que acabi amb la fal·làcia de que la millor llei de premsa és la que no existeix i que ens ha portat al desprestigi actual.

Així doncs tenim sobre la taula dos projectes legislatius. Un de laboral per reconèixer la relació contractual dels periodistes a la peça, i un altre, (aquest, una llei orgànica, perquè tracta de drets constitucionals) de regulació del dret a la informació i dels drets i deures dels professionals de la informació. Les dues cares de les que parlàvem en un principi per combatre alhora la degradació laboral i el desprestigi professional.

Però si aquestes dues iniciatives formen part dels grans objectius també cal recordar que en el dia a dia, i encara sense l’empara d’un marc legislatiu propici, tenim la responsabilitat de plantejar millores quotidianes en la mateixa direcció. La negociació col·lectiva és el seu marc idoni. Plantegem doncs quines haurien de ser les prioritats en aquest marc.

Per exemple: la regulació de les pràctiques estudiantils perquè no ocupin llocs de treball i siguin veritablement formatives com estableix la mateixa normativa que les ha imposat. Un altre exemple: la conciliació de la vida laboral i familiar, aplicant una legislació avui favorable. Lluitar pel reconeixement i la possible negociació dels col·lectius avui expulsats dels convenis: col·laboradors i corresponsals, obrint l’àmbit de la negociació col·lectiva. L’estímul de convenis sectorials encara inexistents com és el de la televisió privada o els dels mitjans digitals. L’estímul de millora dels convenis sectorials de premsa diària i premsa no diària avui molt degradants. I així quantes iniciatives concretes vulgueu prioritzar a travers del debat col·lectiu de la professió.

I una darrera reflexió. Ens cal una organització forta dels periodistes perquè aquestes iniciatives siguin imparables. Només un alt grau de solidaritat ens retornarà el prestigi perdut.

Enric Bastardes

Feu un comentari

De Girona a Barcelona, passant per Tortosa

Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

L’any 1999, tres periodistes de Girona van elaborar un informe sobre la situació dels periodistes a les comarques gironines. Va ser un treball exhaustiu sobre la realitat en els diferents mitjans i sobre les condicions laborals que tenien llavors els professionals de la informació en aquell territori. Les conclusions, però, eren –i segueixen sent– fàcilment extrapolables. Alguns dels principals dèficits que s’hi reflectien eren:

¸ Els periodistes que estan en règim de col·laboradors porten una mitjana de sis anys treballant en situacions precàries. Es evident que amb tant de temps no es tracta de situacions eventuals, a l’espera de consolidar un lloc de treball. Sovint es tracta d’abusos consentits.
¸ Els col·laboradors se senten sense cap garantia laboral que els empari i volen una compensació econòmica.
¸ Els col·laboradors entenen que els caps de setmana els haurien de cobrar a part. Els diumenges acostumen a ser dies molt productius periodísticament (congressos de partits polítics, partits de futbol, festes populars…).
¸ Els corresponsals i fotògrafs tenen assignada una zona geogràfica però no sempre se’ls respecta aquesta competència..
¸ El sistema de cobrar a tant la peça no està ben resolt. A part de que es paguen preus ridículs, els imports que es paguen no tradueixen la feina i les despeses que hi ha al darrera per a la confecció d’aquella informació. Les peces no publicades no sempre es cobren. Tampoc no es té en compte que el periodista perd moltes hores, sovint infructuoses, fent gestions telefòniques o buscant notícies sense que el seu mitjà li gratifiqui aquesta tasca.
¸ Els preus de les cròniques no s’actualitzen.
¸ Els periodistes entenen que caldria un plus per la disponibilitat.
¸ Les vacances no estan pagades i no hi ha els avantatges i les garanties socials del personal fix.
¸ La sinistralitat laboral no està sempre coberta. Els fotògrafs sobretot es desplacen diàriament en vehicle i tenen un clar risc d’accident,
¸ Els fotògrafs i els càmeres han de fer importants inversions en material. També passa quelcom semblant a molts redactors que han de comprar-se ordinadors o telèfons mòbils o altres despeses que semblen insignificants com la compra diària d’altres diaris locals i que al final de mes sumen una quantitat important.
¸ El periodista que treballa a casa s’ha de fer càrrec de tot el cost de la seva infrastructura professional. A més del problema específic del telèfon, ha de pagar la llum i totes les altres despeses afegides que suposa treballar des de casa.
¸ La promoció dins l’empresa és limitada.
¸ Alguns periodistes no estan d’acord en fer de redactor i fotògraf al mateix temps.
¸ No sempre hi ha prou garanties de cobrament. Els retards en el pagament dels col·laboradors, sobretot en èpoques de crisi de determinats diaris, fa que el treballador hagi d’avançar els diners de quilometratge o per comprar el seu propi material.
¸ Els periodistes de carrer són majoritàriament joves.
¸ Hi ha empreses que paguen poc i demanen exclusivitat. Aleshores el periodista no té altra opció que signar amb pseudònim per poder fer més d’una feina i tenir el salari digne.
¸ Els col·laboradors treballen diàriament en una empresa igual que treballadors en nòmina.
¸ La feina no permet temps per a la formació i el reciclatge.
¸ A alguns corresponsals de ràdios de comarques no els paguem ni telèfon ni els quilòmetres. L’empresa considera que ja està inclòs en el preu de la crònica. Per la qual cosa, el valor de la peça és ridícul i vergonyós.
¸ Els fotògrafs reclamen els compliment dels drets d’autoria.
¸ Els corresponsals no poden controlar sempre el resultat final de les seves cròniques (títols, tractament, edició finalitzada …).
¸ Alguns treballadors asseguren viure en una tensió excessiva. La falta d’uns mínims salarials agreuja l’estrès propi que té la professió periodística.

És obvi que la situació, en gairebé deu anys, no ha canviat excessivament i, en alguns casos, fins i tot ha anat a pitjor. Quatre anys més tard, l’octubre de 2003, corresponsals de diferents punts i periodistes de mitjans de les Terres de l’Ebre es van reunir a Tortosa per debatre sobre les condicions en les quals desenvolupaven la seva feina. El debat es va tancar amb l’aprovació del Manifest de Tortosa: Els corresponsals també tenen drets. En aquest document s’afirma que “els corresponsals formen part dels treballadors de les empreses de comunicació i, per tant, exigim que els comitès d’empresa i els sindicats assumeixin aquesta realitat per poder negociar la contractació dels corresponsals, l’aplicació del dret de descans i vacances així com l’assumpció de la seguretat social per part de les empreses”. També s’hi diu “que la màxima disponibilitat que exigeixen les empreses de comunicació només pot ser regulada per un conveni i per l’estabilitat laboral mitjançant un contracte laboral”. Els deu punts del manifest són un conjunt de reivindicacions per millorar la situació del col·lectiu. Hi ha hagut alguns avenços però és molta la feina que encara queda per fer.

Els periodistes de comarques pateixen més que ningú les precarietats laboral i professional. En primer lloc perquè, amb algunes excepcions, les empreses són més febles i, per tant, amb menys capacitat de fer front a les crisis que de tant en tant es produeixen. Moltes vegades han nascut d’aventures empresarials mesquines, basades més en unes condicions laborals força precàries com a principal estratègia per garantir la viabilitat del projecte mediàtic abans que en un repte professional. Per això, les propostes de regulació que hi ha plantejades al sector han de tenir com a màxims beneficiaris els periodistes més allunyats de les seus centrals de les redaccions i els que treballen en aquestes petites empreses locals.

L’eclosió de la ràdio i la televisió no ha fet més que aprofundir en aquesta dinàmica perversa. Per una banda, ha estat capaç de generar un bon nombre de llocs de treball però amb unes condicions salarials i contractuals absolutament precàries. Petites emissores que tancaven amb la mateixa rapidesa que neixien, deixant deutes i atur al seu voltant. Les que resistien, ho feien amb projectes empresarialment poc consistents. De la precarietat laboral, a la professional només calia fer un pas. Amb el lloc de treball penjant d’un fil, qui és el que gosa plantejar criteris d’independència professional? Si aquest és el panorama a les empreses privades, a les públiques no és gaire millor. Les institucions locals tenien les ràdios i televisions com una extensió més del seu aparell propagandístic. Només calia l’escarxofa quan l’alcalde volia dir alguna cosa. Qui l’aguantés i com treballés és el de menys. L’externalització d’algunes àrees de producció encara ha comportat un pas més en la precarització d’aquests mitjans. En algunes empreses, a través de la negociació col·lectiva, s’han introduït mecanismes que garanteixin la subrogació dels periodistes quan es facin nous concursos per gestionar totalment o parcialment la producció de les emissores. Però això ara per ara només s’ha començat a fer en ràdios i televisions de ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Fruit d’aquest debat, l’SPC va elaborar per a les eleccions municipals el manifest Mitjans públics de titularitat muncipal, una aposta per la professionalitat i la qualitat, un decàleg que recollia les propostes de com des de les adminitracions locals havien de gestionar els mitjans que en depenien. Aquest document va tenir una segona versió el novembre del 2004, que és el que hi ha a la pàgina web del Sindicat. El primer punt plantejava la filosofia general: “Els mitjans de comunicació públic de caràcter local tenen els mateixos objectius que els que depenen d’altres administracions: oferir a la ciutadania una informació veraç, plural, independent i de qualitat. Els ajuntaments i entitats locals han de garantir el dret a la informació”.

A les conclusions de l’informe dels periodistes gironins s’afirma que “el periodista de comarques ha de ser un periodista com un altre (…) Si és un periodista a qui se li exigeix tant o més que a un altre, per què té uns drets diferents i un altre tractament social?”. Al Manifest de Tortosa, al punt 9, es fa una crida “a la reflexió dels corresponsals i periodistes a la peça perquè siguin conscients que han de ser els primers interessats a millorar les seves condicions laborals (…). En aquest sentit, difícilment es podrà exigir un compromís a comitès d’empresa i sindicats si no hi ha un interès dels mateixos corresponsals per col·laborar en la regulació del sector”.

L’Assemblea de Periodistes de Catalunya del 7 de juny ha de servir, doncs, per donar suport a aquestes reivindicacions que passen fonamentalment per la regulació de la figura del periodista a la peça, perquè els corresponsals entrin a formar part de les plantilles dels mitjans i a poder ser representants pels comitès d’empresa i de redacció corresponents. És imprescindible que les redaccions dels mitjans, tots, no només els locals, però, ara, fent especial esment en aquest sector, deixin de ser un niu de precarietat i frau a la legislació vigent. Per tant, és obligació dels representants dels treballadors, dels sindicats, impulsar alternatives en aquest àmbit, la principal de les quals és la Llei de Drets Laborals dels Periodistes que tingui com a un dels seus eixos fonamentals la regulació del periodista a la peça, altrament conegut com a col·laborador.

Quico Ràfols

Feu un comentari

Apunts sobre la feina del periodista comarcal i local

Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

La feina del periodista freelance en l’àmbit comarcal i local es caracteritza per les col·laboracions per a diferents mitjans de comunicació i per unes condicions laborals i econòmiques molt diverses que depenen del tipus d’empresa amb la qual es col·labora. Com més petita és l’empresa, pitjors són les condicions econòmiques i l’estabilitat però, alhora, també és menor l’exigència i la disponibilitat que es demana al periodista.

En gairebé tots els mitjans amb redacció a Barcelona, els corresponsals de premsa escrita, agència, ràdio o televisió cobren les seves col·laboracions per peça realitzada. El preu dels treballs –on s’inclou el finançament de tots els costos de l’activitat com ordinador, internet, telèfon, llum, vehicle propi…– està, en general, per sota del que seria desitjable en la proporció entre feina realitzada, hores esmerçades, despeses i disponibilitat.

La feina com a corresponsal depén sovint de factors que el periodista no pot controlar: que el cap de redacció “compri” més o menys temes, que es recompensin econòmicament llargues jornades de feina que acaben sense res per publicar, que hi hagi canvis a la paginació o a la graella que suposin una reducció de l’espai per a les cròniques de comarques.

Pel que fa a la premsa local, cada cop són més les empreses que eliminen llocs de feina amb contracte i els supleixen per col·laboradors que fan les mateixes funcions i que treballen des de casa o des del despatx propi, estalviant-se costos de local i de seguretat social i indemnitzacions per acomiadament, si s’arriba a aquesta situació.

Aquestes condicions fan que la majoria de periodistes freelance col·laborin per a diferents mitjans de comunicació per poder completar uns ingressos amb els quals surti a compte treballar com a autònom. La duplicitat de mitjans comporta llargues jornades de treball de dilluns a diumenge, manca d’horaris i l’obligació, de vegades, de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu.

Les condicions de partida, per tant, són força precàries i només milloren amb el pas del temps i en base a la negociació directa entre el col·laborador i l’empresa. Aquest és un dels principals problemes del periodista freelance: no hi ha unes tarifes regulades i acceptades per totes les empreses periodístiques.

Pel que fa a la tasca periodística, la premsa local i comarcal té com a principal característica la proximitat a la notícia. Es tracta d’una feina en la que es manté un contacte continu amb la realitat i amb totes les seves vessants: política, societat, cultura, esports, economia, infraestructures…

En el cas del corresponsal comarcal, la disponibilitat varia en funció del mitjà i del territori que es cobreix. No és el mateix treballar al Baix Llobregat i l’Hospitalet –amb més d’un milió de persones i molt dinamisme- que en d’altres comarques menys poblades i menys dinàmiques. En tot cas, la principal norma és que el corresponsal ha de cobrir qualsevol cosa que passi al seu “territori” sigui de nit, de dia o en cap de setmana.

Andreu Ferrer
Ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació al Baix Llobregat i l’Hospitalet (Olesa Ràdio, Grup Exprés Comunicació, Ràdio Barcelona-Cadena Ser, Ràdio 4-RNE, Europa Press, Ràdio L’Hospitalet, Lo M+s, Anuari El Far, Diari L’Hospitalet, La Vanguardia, El Mundo i El País).

Feu un comentari

Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

Document de treball elaborat per a la mesa 3 de l’Assemblea, Periodistes a comarques i mitjans locals, la precarietat laboral i professional com a bandera

Fora dels grans centres de treball, la precarietat laboral i professional en els mitjans de comunicació és una constant. Als corresponsals de comarques, tant dels mitjans escrits com audiovisuals, no arriben els beneficis del conveni d’empresa, sigui aquest bo o dolent. Els corresponsals treballen sense contracte, a tant la peça i, en molts casos, obligats a treure’s l’assegurança d’autònoms.

El paraigües del mitjà de comunicació pel qual treballen no és tampoc una garantia a l’hora de tractar amb les fonts d’informació. En moltes ocasions hem assistit a les interferències, trucades als seus responsables i inclòs a les peticions d’acomiadament de periodistes la informació dels quals no ha agradat a un o altre dirigent polític.

Pel que fa als mitjans d’àmbit local, el voluntarisme i la precarietat laboral han estat dues constants. Amb el pas dels anys aquests mitjans han tendit cap a la professionalització, entesa com tenir un contracte i un sou, però com és el contracte? i quin és el sou?

Els professionals dels mitjans audiovisuals d’àmbit local tenen condicions remuneratives notablement inferiors a les de la resta de companys d’altres mitjans i el contracte més comú és per obra o servei. D’altra banda, com els pressupostos de funcionament són més aviat minsos, el personal és escàs, cosa que obliga a fer una mica de tot. La polivalència és gairebé obligada.

En els últims anys a les emissores de ràdio local s’han anat afegint les televisions. La majoria funcionen en règim de concessió a una productora, que és qui contracta el personal. Els contractes continuen sent d’obra i servei i estan vinculats, en la majoria dels casos, a la finalització de la concessió.

Per rebaixar les càrregues salarials, en aquests mitjans es produeix una important explotació dels estudiants en pràctiques i de col·laboradors voluntaris sense sou que cobreixen llocs estructurals de feina.

D’altra banda, la proximitat a les fonts d’informació fa que la intromissió i la manipulació del continguts informatius per part dels polítics sigui més notòria i més continuada, especialment en els de titularitat municipal. Això és així perquè la font d’informació és, a la vegada, l’editor del mitjà. No hi ha pràcticament intermediaris.

La funció del director del mitjà queda molt devaluada, les possibilitats que té de dotar els continguts de la màxima rigorositat possible i de fer informacions contrastades amb les opinions de tots els protagonistes de la notícia són molt escasses. En molts casos, el director del mitjà només actua de corretja de transmissió entre el polític i el periodista que redacta les informacions. I això passa perquè el director del mitjà és escollit directament per l’alcalde i no és més que un càrrec de confiança.

Només els polítics que formen l’equip de govern tenen accés directe als mitjans de comunicació. A més, són els que marquen la presència dels representants de l’oposició. La presència d’aquest es fa amb comptagotes i suavitzant les critiques, minimitzen, alhora, la feina que fan de control del govern municipal.

Per evitar tot això cal anar cap a un model de gestió independent i professional que estigui al servei del ciutadà i no dels governs municipals de torn. Els mitjans de comunicació locals han de preservar el dret de la ciutadania a estar objectivament informada. Han d’estar dotats d’òrgans de gestió que siguin escollits per majories qualificades i els directors han de ser nomenats per consens de manera que prevalgui la professionalitat. Ja és hora que es posi en marxa el que marca la Llei de l’audiovisual que insta als ajuntaments a fer un reglament de funcionament.

Les redaccions també han de dotar-se dels necessaris elements per preservar la independència dels informadors. En aquest sentit es bàsic un estatut del periodista professional i la creació de comitès de redacció que facilitin la tasca professional dels treballadors.

Pilar Gonzalo
Redactora de l’Hospitalet, diari informatiu de la ciutat

Feu un comentari

Older Posts »
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.