La pèrdua de protagonisme dels periodistes a les empreses de comunicació

Document de treball per a la Mesa 2 de l’Assemblea, La pèrdua de protagonisme dels periodistes a les empreses de comunicació

En els darrers anys, l’activitat de les empreses de comunicació ha anat canviant molt. La irrupció de les noves tecnologies de la informació bàsicament ha servit per modificar l’estructura del negoci i no per potenciar l’activitat periodística millorant la qualitat de la informació que rep la ciutadania.

No es pot fer una afirmació categòrica sobre el moment on som ara. Probablement trobaríem punts febles tant en posicionaments excessivament catastrofistes com en lectures optimistes sobre la realitat de la informació a Catalunya i a Espanya. El que sí que es constata amb preocupació és un retrocés del dret a la informació de la ciutadania. Els mitjans de comunicació cada cop més formen part de plataformes mediàtiques multimèdia on la informació cada cop hi té un paper menor. Això ho pateixen directament els professionals de la informació on el seu paper tendeix a perdre protagonisme i, fins i tot, de vegades, a degradar-se.

No es tracta de reivindicar el paper artesanal de les primigènies empreses periodístiques, sinó que les possibilitats que l’evolució tecnològica permet serveixin realment a la funció social que han de jugar els mitjans de comunicació. Veiem com a molts diaris cada cop hi manen més els responsables de màrqueting que els directors periodístics. La dictadura de les audiències en el sector audiovisual ha posat en segon terme l’obligació de servei públic que tenen les empreses, especialment les públiques, però també les privades, ja que utilitzen per difondre’s un espai de titularitat pública.

És simplement una anècdota, però és reveladora. No fa gaires anys, el gerent d’un dels diaris importants de Catalunya assegurava que el seu millor redactor era el rasca-rasca, és a dir, una de les eines promocionals per vendre més exemplars. Reconeixia implícitament que el negoci del rotatiu en qüestió no passava ja, segons el seu punt de vista, per la publicació de notícies sinó per l’activitat publicitària i promocional. El gerent d’un altre diari, aquest més modest, ja fa uns anys, va plantejar la conveniència de suprimir tot el departament d’edició de la publicació esgrimint que no hi havia cap problema si sortien faltes d’ortografia perquè el que més importava és que hi hagués anuncis.

Les empreses de comunicació s’estan convertint cada vegada més en grans corporacions mediàtiques. Qui abans tenia un diari, vol tenir també –i sovint té– revistes, ràdios, televisions i, ara, portals d’internet i plataformes digitals. Hi ha qui disposa de divisions de llibres, pel·lícules, música… I es tracta que entre totes i cadascuna de les unitats d’activitat es retroalimentin potenciant les sinèrgies internes. Ja no es tracta tant de fer bona informació sinó que el grup, en el seu conjunt, faci, com es diu popularment, «bullir l’olla». Això, a més, comporta un segon aspecte, més ideològic, sobre com tota una maquinària comunicativa es posa al servei de la difusió d’una línia de pensament. Potser no tothom té la mateixa potència empresarial, però cadascú a la seva escala desenvolupa les seves potencialitats.

Els directors de diaris, no fa gaires anys, eren la mà dreta dels editors. Ara cada cop menys. Probablement a cada empresa és diferent. Però hi ha hagut en els darrers temps decisions estratègiques importants per part d’algunts mitjans que el director ha estat dels darrers en assabentar-se’n. I si això els passa als directors, com deu ser en el gruix de les redaccions.

L’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que l’any passat es va fer a RTVE és simptomàtic d’aquesta situació. Un enorme contingent de periodistes, veterans, amb experiència professional i personal, amb perspectiva històrica de l’actualitat, van ser enviats cap a casa. El capital humà menyspreuat és símptoma d’aquesta tendència perversa. No es tracta aquí de jutjar l’ERO ni de reobrir-ne el debat sinó les seves conseqüències sobre la riquesa humana i professional de l’ens. Probablement entre els que s’hi van acollir n’hi ha que ho van fer de bon grat i d’altres potser no tant. Però aquesta és una circumstància que no es va tenir present. Fins i tot és possible que n’hi hagi que haurien volgut seguir i per les circumstàncies que fos no ho van poder fer. En qualsevol cas, la decisió no es va prendre en funció de les obligacions de servei públic de l’empresa –de titularitat pública, no ho oblidem– i per tant, sense tenir en compte les necessitats informatives de la ciutadania.

A les redaccions hi ha desànim. Els estudis ho demostren. Sense anar més lluny, el que va fer la UAB per encàrrec del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Llibre Blanc de la professió periodística a Catalunya. També n’hi ha d’altres. En aquest treball molts dels enquestats –que van demanar que se’ls garantís la confidencialitat de les seves respostes– asseguren que a l’empresa per a la qual treballen cada cop hi ha més limitacions de la pràctica periodística i, per tant, sovint són un obstacle enlloc d’una oportunitat per exercir lliurement la professió. També es desprèn que una conseqüència directa d’aquesta situació és la priorització de continguts afins al grup de comunicació, que es manifesten en l’aplicació de criteris i en la selecció de notícies per part dels periodistes.

La conseqüència de tot plegat és un creixent desprestigi social de la professió, fins i tot dins mateix del col·lectiu. Un moment per fer-se les preguntes més existencials: Qui som?, d’on venim? on anem? Som professionals de la informació, que som els garants del dret a la informació de la ciutadania i volem complir aquesta obligació. En essència, l’objectiu és el mateix, el que canvia són les formes i les eines de les quals disposem. Més enllà d’una lectura més o menys pessimista de la realitat actual, es constata que la tendència no és gens tranquil·litzadora. La nostra professió viu un moment crític i és necessària una catarsi impulsada des de dins.

La situació a Catalunya i a Espanya és notòriament pitjor que en un bon nombre de països del nostre entorn democràtic on, tot i això, les empreses no són millors que les d’aquí. És més, en algun cas fins i tot, són les mateixes, ja que la concentració de mitjans fa temps que també ens porta per aquest camí. On és, doncs, la diferència? En les eines disponibles aquí i a fora. Les propostes de regulació del dret a la informació a Espanya fins ara no han prosperat. No és que per elles mateixes hagi de canviar res. Però si els informadors les aprofitem podrem si més no modificar el rumb que actualment portem. L’obligació de disposar de comitès professionals a les redaccions, per si sol, no vol dir res si després els periodistes no s’hi apunten, no els fan funcionar o no els donen suport.

L’Estatut de Catalunya, en el seu article 52, atorga competències a la Generalitat per tal de garantir el dret a la informació de la ciutadania. Cal exigir al Govern de la Generalitat que ho desenvolupi. El mateix es pot dir a nivell estatal on el desenvolupament de l’article 20 de la Constitució ha avançat poc i no tot el bé que ho podria haver fet. Però molt probablement amb només això no n’hi ha prou. Si els periodistes volem recuperar el protagonisme a les empreses de comunicació, en el supòsit que l’haguem perdut, o redreçar el rumb, en el cas que encara el tinguem ni que sigui afeblit, hem d’aconseguir que els mitjans de comunicació tornin a tenir la informació de qualitat com a prioritat principal. Tot forma part d’una mateixa batalla: per fer-ho calen unes mínimes condicions laborals i professionals, que no són l’objecte de debat d’aquesta mesa. Però sí que ho és la necessitat que els periodistes prenguem consciència que la dignificació de la nostra tasca professional, la defensa del dret a la informació de la ciutadania com una eina bàsica en una societat democràtica, indispensable per poder defensar la resta dels seus drets fonamentals passa per una actitud més decidida com a col·lectiu per reivindicar tots aquests principis.

Quico Ràfols

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: