Amenaces al dret a la informació. desregulació i precarització a les empreses de comunicació

Resum del document de treball elaborat per a la mesa 1 de l’Assemblea de Periodistes de Catalunya, del 7 de juny: Amenaces al dret a la informació. Desregulació i precarització a les empreses de comunicació. La versió íntegra es pot consultar a la pàgina web del Sindicat, a l’apartat de documents: http://sindicat.org/spc/docum/pafiledb.php?ln=ct&action=file&id=332

1. Els fonaments
Fa ja 15 anys l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va entendre que la informació constitueix un dret fonamental reconegut com a tal pel Conveni europeu dels drets humans i les Constitucions democràtiques, el subjecte de les quals o titular és la ciutadania, a qui correspon el dret d’exigir que la informació que es dóna des del periodisme es realitzi amb veracitat en les notícies i honestedat en les opinions sense ingerències exteriors, tant dels poders públics com dels sectors privats

Aquesta consideració dóna fonament a l’articulat del Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va ser aprovat per unanimitat dels diputats comunitaris l’1 de juliol de 1993 i recomanada la seva aplicació a tots els Estats membre. Aquest document, al qual va reafirmar la seva adhesió el Govern espanyol, encara que no sigui vinculant la seva aplicació, recull fórmules que els eurodiputats han entès necessàries per garantir el dret a la informació de la ciutadania en els països democràtics. En diversos dels seus apartats assenyala que som els periodistes els responsables de vetllar per aquest dret i que la pluralitat de mitjans ha de reflectir-se en la pluralitat d’idees a l’interior de les redaccions:

2.- Independència professional
La independència dels periodistes constitueix l’eix sobre el qual descansa la possibilitat de la pluralitat informativa, una vegada hem comprovat el fracàs de la pluralitat de mitjans com a garantia d’aquest dret fonamental. Contra aquesta independència coincideixen en un dens entramat tant les precàries condicions laborals com les professionals que es pateixen a Espanya. Un entramat que confirma una vegada més que les solucions a ambdues situacions de precarietat han d’atacar-se necessàriament de forma conjunta si es pretén fer real el dret a la informació de la ciutadania.

La falta d’independència dels periodistes i les escasses possibilitats de reflectir els seus criteris professionals en la qualitat intrínseca de la informació, tant com la possibilitat d’aplicar els principis ètics de la professió en la seva elaboració, s’han aguditzat en els últims anys amb l’aplicació repetida i sostinguda del recurs de l’externalització dels serveis informatius en diferents mitjans audiovisuals.
Això s’ha fet més evident i resulta menys justificable en els mitjans públics de recent creació en autonomies com Balears, Aragó i alguna altra, on s’han muntat aquests mitjans sobre escanyolides estructures empresarials que abandonen a agents externs el cor de la seva existència. L’argument per justificar aquesta estructura és la prevenció existent davant algunes experiències anteriors de gran endeutament i la suposada intenció que aquests nous projectes tinguin una viabilitat racional. No obstant això, no és menys irracional pretendre avançar en el projecte d’un mitjà audiovisual d’un govern autonòmic amb el mateix perfil d’aventurerisme empresarial que mostren algunes emissores privades locals.

3.- Precarietat laboral
Tot i això, si disposèssim d’una regulació de la professió que ens oferís aquestes eines tan importants, seria molt dubtosa l’eficàcia de la seva aplicació si no comptem també amb una regulació laboral que modifiqui de manera substancial l’estat de precarietat laboral als mitjans espanyols. Una franja important dels nostres informadors no tenen cap tipus de contracte que els vinculi laboralment a l’empresa. Uns altres estan contractats per obra o per termes que faciliten el seu fàcil acomiadament davant la menor dissidència amb les ordres de l’empresa.
Segons s’apunta a l’informe La naturalesa canviant del treball: una enquesta global i un cas sobre el treball atípic en la indústria dels mitjans, elaborat per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) per a l’Organització Internacional del Treball (OIT), el mercat laboral dels mitjans de comunicació i la naturalesa de les ocupacions es troba en plena involució. L’ocupació és cada vegada “més precària, menys segura i de més intensitat”.

Contractació salvatge
Un estudi de l’European Industrial Relations Observatory (EIRO) defineix com a treballadors econòmicament dependents; “aquells treballadors que no responen a la definició tradicional d’empleat ” i que mantenen una relació atípica amb l’empresa per manca d’un contracte estàndard d’ocupació, però que compten amb aquesta empresa com única font de renda.

Segons el mateix estudi, la situació d’aquests treballadors és la següent:
“Formalment són autònoms, i solen tenir un contracte mercantil o per obra amb l’empresa en qüestió; no obstant això, la seva renda depèn d’un sol empleador, i poden arribar a treballar en la seu de l’empresa i desenvolupar tasques similars a la dels altres treballadors, o que anteriorment cobrien col·laboradors. Això els converteix en falsos autònoms ja que legalment són treballadors dependents amb caràcter general del seu treball i les empreses oculten aquesta relació laboral en flagrant vulneració de la Llei.” Aquesta situació afecta també els periodistes a la peça (abans coneguts com a col·laboradors i confosos amb els tradicionals free-lance), que poden no ser econòmicament dependents d’un sol mitjà, però que també es veuen sotmesos a unes regles de joc precaritzades i exposats a la indefensió de la inseguretat laboral.

Tres marcs per a una mateixa situació
A Europa hi ha tres marcs per enquadrar la situació laboral dels professionals de la informació que treballen a la peça.

Ocupació dependent
El col·laborador assumeix una subordinació especial a l’empresa, com és el cas dels pigistes francesos. Aquest règim ofereix proteccions per malaltia, maternitat, accidents laborals, atur, jubilació, acomiadament (inclosa la liquidació), formació, presència en els convenis col·lectius d’empresa i sector, i representació sindical.

Règims intermedis
En aquests sistemes l’empresari manté una relació laboral amb el periodista a la peça de menor intensitat que la que té amb els seus periodistes ocupats en l’estructura formal de l’empresa. Són els casos, principalment, d’Alemanya i Itàlia.

Falsos autònoms o desregulats
És la situació en la qual es troben els periodistes a la peça a Espanya, en completa desregulació. Els periodistes a la peça són considerats com “empresaris” o “emprenedors”; falsos autònoms en clar frau de llei.

Dependents però no autònoms
Un risc que s’està obrint davant nosaltres és el què estan generant els empresaris i alguns legisladors que s’oposen a una llei de regulació laboral dels periodistes a la peça. Els uns i els altres pretenen emmarcar a aquests treballadors en el marc de la projectada nova llei per a treballadors autònoms sota el supòsit d’autònoms “econòmicament dependents”. En el cas de les empreses l’opció que pretenen és clarament avantatjosa per a ells: tindran treballadors en gairebé total dependència sense haver de satisfer aportacions a la Seguretat Social.
Aplicar el supòsit d’autònoms “dependents” a aquests periodistes suposaria legalitzar el seu exili de les redaccions, la seva incapacitat per integrar els comitès professionals, la seva indefensió en no entrar en els convenis del sector, la impossibilitat de ser representats per les organitzacions sindicals i la seva incapacitat per representar els seus companys. En suma l’oficialització de la seva precarietat actual.
Per substentar aquest despropòsit, uns per ignorància i altres amb premeditació i traïdoria, segueixen utilitzant el terme free lance com un genèric que pretenen que sigui vàlid per a tot aquell que no té el contracte laboral preceptiu. Que quedi ben clar que el periodista free lance treballa per compte propi, sense intervenir-hi cap encàrrec de l’empresa, i ofereix el material produït a la millor opció de compra. La situació d’autònom “dependent” els pot ser una opció correcta, però no ho és per a la resta.

On és la diferència
Els abans anomenats col·laboradors i ara, més correctament, periodistes a la peça realitzen les seves funcions complint amb més d’un dels requisits necessaris per establir una relació laboral.
– El periodista a la peça produex per encàrrec exprés del mitjà i habitualment elabora un material prèviament convingut amb l’empresa tant en el seu contingut, com en la seva forma i en la seva extensió, seguint les directives de la direcció de l’empresa.
– Aquest material sol estar previst en el sumari o la programació del mitjà i el tractament de la informació que és exigit per l’empresa fa difícil la seva publicació o emissió per un altre mitjà.
– Moltes vegades aquests periodistes compleixen el seu treball al costat de treballadors de la plantilla de l’empresa o a altres periodistes a la peça que la mateixa empresa els assigna per completar l’equip de producció.
– Molts periodistes a la peça tenen al seu càrrec seccions específiques o cobreixen de manera habitual o permanent un determinat tipus de tasca o informació, sobretot en la premsa no diària i en els mitjans audiovisuals.
– Moltes vegades perceben un pagament fix mensual de forma independent a la quantitat o característiques dels treballs que realitza.

Estudiants en pràctiques
La utilització de les pràctiques d’estudiants de periodisme en llocs estructurals de les empreses s’ha convertit en un mètode quotidià dels mitjans per reduir els seus costos i disposar de mà d’obra regalada. Aquest abús dels mal anomenats becaris s’ha sistematitzat i s’ha convertit en moneda corrent a la majoria dels mitjans.
No només es tracta d’una explotació laboral que poc aporta a la formació dels futurs professionals, també és un mètode pervers per a posar en mans de les empreses persones vulnerables que poc poden fer per a oposar-se als criteris arbitraris que els poden imposar en el tractament de la informació.

4.- Concentració de mitjans
Des de la redacció de l’Informe McBride, fa 25 anys, que advertia dels greus perills de l’abandonament de la seva responsabilitat informativa per part dels mitjans de comunicació, la situació s’ha anat agreujant de tal manera, sobretot a Espanya, que ja s’observa la vulneració de les normes i dels principis ètics del periodisme com un estat de normalitat dels mitjans espanyols. Sota el subterfugi de la llibertat de premsa, les empreses han insistit en la tendència a difondre informacions que responen als seus interessos empresarials o polítics. Així, molts mitjans s’han guanyat la falta de confiança del públic que veu com la ciutadania plural no disposa d’espai en els mitjans i que el debat públic i la participació ciutadana n’està cada dia més absent.
Tots els analistes coincideixen a afirmar que els mitjans de comunicació viuen un procés de concentració i al mateix temps de globalització. Aquest fet pot facilitar que més persones en més llocs del món estiguin més i millor informades, però això també suposa una amenaça per a la pluralitat, la diversitat i la veracitat dels missatges; ja que s’imposen amb la força del vent patrons que atempten contra la diversitat cultural. Davant aquest perill la independència i responsabilitat dels mitjans de comunicació hauria de ser una prioritat fonamental però, per contra, les empreses es mostren cada dia més amatents a mercadejar amb el seu poder i menys amatents a exposar les rendes del seu accionariat en la defensa de la llibertat i els drets humans.

Veracitat sota mínims
Diversos fets de domini públic en els últims anys han situat la credibilitat de la informació en un dels seus moments més baixos a causa de la manipulació política i empresarial a la qual han cedit.
L’aprovació de la Llei Patriot després dels atemptats de l’11-S ha portat a la manipulació de la major part del flux informatiu als Estats Units. Sis grans grups multimèdia controlen la majoria dels mitjans d’aquest país i els perills d’aquests monopolis són a la vista. Una enquesta realitzada entre els telespectadors de la cadena Fox, la de més audiència als EUA, va revelar a principis del 2006 que gairebé el 70% dels telespectadors dels seus noticiaris creien que la invasió de l’Iraq havia estat autoritzada per l’ONU i que realment s’havien trobat armes de destrucció massiva. A l’Itàlia de Silvio Berlusconi i a l’Espanya de José María Aznar també es van viure episodis similars. Al marge d’aquests casos notables, en el nostre entorn quotidià és fàcil comprovar com, les suposades pugnes ideològiques i les pugnes empresarials, serveixen per alimentar realitats fictícies que poc o res tenen a veure amb la real existència de la ciutadania i que, en molts casos, juguen de manera irresponsable amb les passions de les persones.

5. Periodista multiús
“El mitjà que busca el periodista polivalent és el mitjà ruïnós. En qualsevol professió, quan es busca a “un noi/a per a tot” és perquè no interessa massa que el treball estigui ben fet, només interessa que el treball es faci i que el mitjà surti cada dia al carrer. Els usuaris dels mitjans poden prescindir perfectament d’aquest treball de baixa qualitat que necessàriament oferirà el periodista polivalent”. Així es manifestava en 1998 la catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra, Montserrat Quesada Pérez.

La informació no importa
La polivalència del periodista va de bracet amb la convergència operada en els mitjans i que ha estat possible pels desenvolupaments tecnològics digitals que van ser ràpidament aprofitats pels grups multimèdia ja existents i els que s’han anat creant. La realitat és que darrere la polivalència com estratègia en la cobertura i producció de notícies, no hi ha un criteri empresarial de millorar el servei ni la informació, sinó simples polítiques de reducció de despeses per poder plantar cara als descensos en les vendes dels seus productes editorials o a la menor contractació publicitària. Tots dos dèficit són sempre atribuïts a les fluctuacions del mercat, però gran part d’ells també podrien atribuir-se a equivocades estratègies empresarials tals com el llançament de productes en condicions aventurades.

Periodisme en línia
Estem davant d’un nou suport informatiu que, sens dubtes, està ja instal·lat en l’arc mediàtic espanyol i que des de 2001 ha incrementat el seu públic habitual en un 120%, arribant a uns 4,7 milions d’usuaris, i que, en l’últim any, ha incrementat els seus ingressos per publicitat en el 25%. No obstant això, el periodisme digital és encara un espai mediàtic econòmicament incipient i en el qual la polivalència s’ha instal·lat de forma ferotge. Els seus baixos costos de producció no han estat aprofitats per les empreses per invertir en la investigació de les possibilitats encara inexplorades del nou suport, ni per dotar els seus informadors d’eines i capacitat per generar bons productes informatius diferenciats dels ja existents.

6.- Drets d’autoria
Un últim punt, no directament vinculat a la qualitat de la informació però sí a la prepotència anorreadora que mostren en els últims temps les empreses de mitjans, és la situació dels drets dels periodistes sobre la propietat dels seus treballs. Drets que han estat defensats de forma més contundent i continuada pels periodistes gràfics que pels redactors i que, malgrat les denúncies i advertiments de la FIP, no motiven especial atenció dels periodistes. En alguns mitjans s’han arribat a acords d’autorització per a la publicació dels treballs dels periodistes en d’altres mitjans del mateix grup mitjançant una compensació fixa i, fins i tot s’han acordat termes per a la seva venda a tercers. No obstant això, aquestes compensacions no s’han fixat d’acord amb els criteris de cap estudi seriós i, molts experts opinen que estem venent els nostres drets d’autoria a preus de rebaixes. Tot i això, són moltes les empreses que pressionen els seus treballadors per a la cessió gratuïta d’aquests drets i, fins i tot, exigeixen als seus periodistes a la peça i als free lance la signatura de documents de cessió que, en la majoria dels casos, vulneren l’LPI.

En el nostre entorn
A més de les iniciatives legislatives que es puguin impulsar a nivell de l’Estat; també en l’àmbit català, el Govern i els diputats tenen l’obligació de garantir a la ciutadania catalana el dret a la informació. Així ho assenyala l’Article 52 de l’Estatut d’Autonomia que obliga el nostre Govern a actuar per fer efectiva aquesta garantia a rebre informació de qualitat mitjançant la necessària regulació. És cert que exercir aquest deure obligarà el legislador a un tractament exquisit de la matèria per no vulnerar altres drets tan importants com la llibertat d’expressió o la d’informar. No obstant això, aquesta necessària cura i les seves dificultats no poden ser excusa per a no complir amb l’obligació de dictar normes que serveixin de garantia d’aquest dret de la ciutadania.

Dardo Gómez

Anuncis

1 comentari »

  1. […] dos ideas que centraban las ponencias de la asamblea eran precariedad, sobre todo en los periodistas “a la pieza” y freelance, y las dificultades cada vez […]

RSS feed for comments on this post · TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: